¿Se’ns oblida que vivim en parella?

Què hi ha de diferent respecte a la parella que vam ser mentre iniciavem la nostra relació, o bé, durant el temps que va durar el nostre festeig, i el que som avui?

És possible que molts creguem tenir la resposta immediatament, i diríem que una de les principals diferències entre la parella de nuvis i la que som avui dia són: “les responsabilitats”

Ara som responsables d’una hipoteca, de la lletra i les despeses del cotxe, dels nostres fills, de la seva educació i benestar, del treball, i així fins a un llarg, llarguííísim etcétera.

Però, llavors, en quin lloc d’aquestes responsabilitats queda la parella?, se’ns ha oblidat que vivim en parella?

Molts teòrics afirmen que la relació de parella passa per tres fases principalment:

La primera fase, seria l’anomenada Fase d’enamorament:

Durant aquest període de temps, impera el sentiment d’atracció feia l’altra persona, que ens porta a idealitzar-la, per a així justificar ell perquè no podem resistir-nos a aquesta atracció.

En aquesta fase som capaces d’utilitzar termes extrems com: “És el/la més maco/a del món”, “No puc resisitirme”, i ens lliurem al màxim sense contemplacions i sense albergar la més mínim dubte.

La segona fase, és la que podríem dir Fase de Festeig:

Comencem un contínu procés de trobades, destinats a compartir les més noves i gratificants de les activitats. Anem al cinema, a ballar, a passejar, fem l’amor sempre que ens ve de gust, i som capaços de negociar i pactar sense que això suposi cap conflicte. (Naturalment, parlem generalitzant).

De l’atracció passem al coneixement mútu, però dins d’un entorn positiu, que ens permet mantenir la nostra independència, ja que la majoria en aquesta etapa encara no compartim espai.

Les nostres trobades són eufòriques, nous, fantasiosos, la qual cosa ens porta a crear-nos unes expectatives sobre l’altre, que podríem dir disten molt d’estar basades en la realitat.

Aquesta és la fase en la qual hauríem d’esforçar-nos per conèixer-nos de debò, mostrar-nos tal com som, dir el que ens agrada o el que ens disgusta, la qual cosa estem disposats a donar i el que no. No obstant això, el nostre principal objectiu és “agradar”, resultar atractiu per a l’altre, causar una bona impressió, fins i tot som capaces de fer o deixar de fer, dir o deixar de dir, en definitiva consentir coses que en altres situacions segurament no consentiríem.

Tercera fase de Compromís:

I fins aquí arribem! Comença la convivència diària, la presa de decisions, les temudes responsabilitats i per descomptat, la rutina…

De sobte… descobrim a l’altre!  Cels!!  qui ets?

El ritme diari, el treball, els fills, ocupen tant però tant temps, que hem disminuït les activitats que compartíem com a parella, i comencem a sentir-nos molt llunyans…

Apareixen pensaments com: “Ja no em vol”, “No li importen res les meves coses”, “No el preocupem res ni els nens ni jo”, “Això ja no té solució”.

Aquests pensaments, i molts altres impossibles de recollir aquí, provoquen sentiments i emocions negatives, ira, desolació, angoixa, rabía, tristesa, que al seu torn ens condueixen a un malestar i tensió en la relació, contribuint a més, al fet que ens fem una imatge de l’uns altres totalment negativa i contraria a la persona que ens va atreure en el seu moment.

Arribat a aquest punt està la nostra parella sentenciada?, què podem fer?

Són moltes les parelles que acudeixen a l’especialista, sol·licitant Teràpia de Parella. La Teràpia de Parella, pot ajudar a concretar quines són les principals àrees de conflicte d’una parella. Quins pensaments i que creences estan distorsionant la nostra forma de veure i sentir la relació.

Mitjançant certes tècniques i tasques, la parella intentarà incrementar els aspectes positius de la seva relació, que semblen tan llunyans, i intentaran també fer fallida la imatge negativa que han anat construint un de l’altre en els últims temps.

Es tracta llavors de tornar a idealitzar?

No, del que es tracta és que la parella adquireixi estratègies que li permetin resoldre els seus conflictes, que puguin practicar altres formes de comunicació, que puguin tornar a negociar i pactar tal com eren capaces de fer-los a l’inici de la seva relació, i sobretot, i sobre totes les coses, que assignin un petit moment al dia, tan sols uns minuts a recordar que viuen en parella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Scroll to top