És difícil fins ara no s’ha comprovat científicament, però sí que socialment se la considera l’estació de l’amor i del desig.

No sé si es tracta tant de l’estació primaveral en si, si no dels factors que emboliquen a aquesta estació.

D’una banda podem parlar d’una sèrie de factors ambientals que afavoreixen l’activitat i la resposta a estímuls:

– L’augment de les hores de llum, genera en moltes persones cert increment d’energia, activitat, certa eufòria.

– La millor oxigenació de l’ambient, amb les pluges.

– Incrementen també les activitats que fem a l’aire lliure el que afavoreix la interacció interpersonal tant si tenim parella com si no compartim més contacte amb altres persones.

– La resposta als estímuls, augmenta l’estimulació, ens alliberem dels abrics, vam mostrar més el nostre físic, que constitueix un important estímul per al sexe oposat i per a nosaltres mateixos, ens sentim més atractius.

D’altra banda es parla de canvis bioquímics en el cervell, tot l’anterior estimula les hormones sexuals, afavorint així la nostra disposició al contacte sexual.

Algunes substàncies químiques com les endorfines  que generen sensació de relaxació i benestar  o la fenitalamina que genera sensació d’eufòria podrien estar implicades.

Encara que no s’ha pogut comprovar, alguns estudis amb animals han mostrat com els canvis d’estació afecten els seus òrgans sexuals, encara que en humans no s’ha comprovat és possible que existeixi un mecanisme similar.

També és cert que existeix tot el contrari que són moltes les persones que sense desenvolupar un trastorn d’ànim estacional, durant l’hivern es veuen més afectades per l’apatia o la disminució de l’interès pel plaer.

Persones que viuen en zones tropicals es mostren més extravertides i expressives, però també és cert que la calor excessiva, pot provocar deshidratació, feblesa muscular, sudoració que al seu torn genera mandra, confusió mental, irritabilitat, la qual cosa no afavoriria el gaudi de la relació sexual.

Sabem el que hem de saber sobre sexe?

Si preguntéssim al nostre voltant, molts afirmarien que avui dia en ple segle XXI, tenim molta informació sobre el sexe, o que avui, els joves si que tenen informació, “avui dia se sap tot el que cal saber”.

És cert, que a la fi del segle XX podem dir que es va donar un considerable avanç qualitatiu respecte a com és tractat el tema del sexe, en comparació amb temps passats.

S’ha investigat una mica més, s’ha revolucionat la sexualitat femenina, es parla de sexe en l’educació, però és suficient?, hem trencat amb els tabús?.

La meva pràctica professional em fa tendir a afirmar que no. Que són moltes les persones que continuen vivint la seva sexualitat amb por, amb creences errònies, en alguns casos culturals i socials, i en altres desenvolupades per nosaltres mateixos, que creïn en mites i tabús que condicionen la satisfacció en les seves relacions sexuals, i per tant també la seva satisfacció amb ells mateixos.

Qui ens parla de sexe?

– Els pares: continua sent un tema difícil de tractar, com li ho dic, què li dic, a quina edat és la més apropiada. En alguns casos, hi ha vergonya, en altres por, incomoditat, mala informació,

“què li puc explicar al meu fill, si jo mateix no sé molt bé…”

Alguns pares més liberals, solen parlar amb els seus fills de l’embaràs, de com fer per a protegir-se en les relacions sexuals, però la veritat és que la informació sol ser limitada en molts casos.

La majoria tremolem quan el nostre fill ens fa certes preguntes com: “mamà si els nadons estan la panxa, com han arribat fins aquí”, o “papà que és una vagina”, o “com es fa l’amor” etc….

– A l’escola: es parla de sexe, en molts casos ens tornem a limitar a la biologia i a la reproducció. Sobretot, perquè encara ens costa parlar de certs conceptes, i perquè alguns grups socials pressionen en l’educació.

– Els amics: realment parlem de debò de sexe amb els amics?, o el freqüent és que el sexe en una conversa d’amics sigui objecte de broma, acudits i amaguem els nostres dubtes, “com li diré que no tinc ni idea de…”

La realitat és que la informació que tenim dista molt de ser una informació detallada i seriosa sobre conceptes com: la masturbació, o de com sent un home i com sent una dona, o de conceptes com el plaer, la satisfacció sexual, la qual cosa desconec del meu mateix i el que desconec de l’altre sexe.

Alguns dels mites més freqüents:

“No existeix una veritable relació sexual sense coít”

Aquesta és una creença freqüent, que d’una banda està ignorant la totalitat de la trobada sexual, reduint la relació sexual a la penetració, i obviant el plaer i la satisfacció de les sensacions que s’experimenten en la resta del contacte físic i afectiu.

Si responem a aquesta creença, imaginem com se sent un home o una dona en la relació sexual de la qual no s’hagi completat amb la penetració, a pesar que la resta de la trobada sexual hagi estat plaent i com aquesta situació pot condicionar-nos en futures trobades sexuals, donant lloc a un estat d’ansietat i autoexigència que no afavorirà l’acte sexual.

“Els homes són experts en sexe i han de guiar-nos”

Es pot perdonar que una dona no sàpiga, fins i tot en algunes grups socials encara avui dia es valora, però que no sàpiga un home…

Tinguem present que tots dos sexes som “víctimes” d’una educació sexual restrictiva, i plena de prejudicis i falses creences. A més solem pensar que el sexe no s’aprèn, per la qual cosa si responem a aquesta creença el més habitual serà que ni tan sols ens molestem a aprendre, a comunicar-nos, ni a demanar, ni tan sols a preguntar.

Orgasmes vaginals i orgasmes clitorians:

Existeixen moltíssims mites sobre l’orgasme, tants que poden ser tractats més extensament en un altre article. Però aquest, és un dels quals més incideix en la satisfacció de moltes dones, considerant-se dones de segona o de primera en funció de com arribin a l’orgasme. Quan la veritat és que aquesta distinció no es correspon amb la realitat.

Alguns d’aquests mites entre altres, són importants condicionants a l’hora de poder gaudir d’una sexualitat plaent. La voluntat d’informar-nos, d’aprendre i experimentar sobre la nostra sexualitat, ens permetrà distanciar-nos d’ells i aconseguir la satisfacció en les nostres relacions sexuals.

Admetem que la Trilogia de J.L. James, ha fet furor entre les dones. Com? Encara no les has llegit? A que esperes!

La primera vegada que una dels meus col·legues de professió (sexòloga com jo), em va recomanar “Cincuenta Sombras de Grey”, em va resumir en unes poques paraules el seu argument: “Noia jove, inexperta, universitària despistada, caurà en mans de “oncle bo”, multimilionari i… sadomasoquista”. Resum que va aconseguir provocar-me.

Com a dona que sóc, abans que professional, vaig sortir corrent com a ànima que porta el diable, a apoderar-me al més aviat possible de tal excitant trilogia. Era tan cega la meva confiança, que no vaig esperar a provar amb el primer volum, em vaig fer amb els tres de cop, davant el pànic que s’esgotés i el perill de quedar-me a “mitjes”.

Per a la meva grata sorpresa, amb la compra dels llibres vaig rebre un regal, un preciós “No Molestin”, d’un suau i suggeridor vellut negre, gravat amb lletres daurades que exposaven un missatge:

“No molestin. Estic llegint Cincuenta Sombras de Grey”, li vaig donar la volta i:

“No molestin. Acabo de llegir Cincuenta Sombras de Grey””

Missatge xifrat: T’ho pots passar en gran!

Vaja, això promet…

Increïble, en tres dies m’havia devorat el primer volum, clar que jo llegeixo molt ràpid… o no?…

Per sort, el segon estava en el meu poder, i el tercer, en definitiva em sentia una afortunada.

Què si m’ho vaig passar en gran? Per descomptat.

Vaig començar a difondre el meu descobriment amb les meves conegudes, amigues i familiars dones, llavors em vaig adonar:

“No ets tan ràpida llegint”

Elles devoraven el llibre igual que jo! I es perseguien i assetjaven unes a altres per a accedir al següent volum. Que si, “Ja has acabat?”, que si, “Et queda molt?”

Amb aquest estrès, no hi ha qui gaudi d’una calmada i relaxant lectura!

Clar que “Cincuenta Sombras de Grey”, és tot menys calma.

Va ser tal la revolada entre les meves conegudes, que vaig començar a observar les seves mirades mentre parlaven del llibre, l’excitació en la veu, el nerviosisme en la pell, i moltes altres reaccions.

Què els està passant?

Així que va sorgir el meu jo professional, Què li faré!, a vegades no puc evitar-ho.

Vaig començar a mirar-me la novel·la des d’una altra perspectiva, arribant a la següent conclusió: Em nego a quedar-me amb el simple concepte de: “Típica i tòpica novel·la d’història d’amor romàntic-eròtica” Amb senzill argument de noia bufona, aconsegueix enamorar a noi problemàtic, fins a aconseguir curar-ho. Una altra vegada la dona salvadora de l’home esgarriat. Em nego a catalogar la trilogia com a “Novel·la per a dones”.

Però, llavors, què li estem veient les dones a aquesta trilogia? què li estem demanant les dones al sexe?. Seguidament a aquestes qüestions va començar per la meva ment un ball de paraules:

“Desig-Fantasia”, “Fantasia-Desig”,

“Si fantaseixo, jugo”, “Si jugo, fantaseixo”,

“Si jugo i fantaseixo, alimento el meu desig”,

“Si alimento el meu desig, incremento la meva excitació”,

“Si alimento el meu desig i la meva excitació, gaudeixo amb la meva relació”,

“Si jugues i fantaseixes amb mi, gaudirem els dos”

Ara sí, apartem d’un cop de ploma la història d’amor, quedem-nos amb el sexe i l’erotisme. Què veieu?

Jo veig joc; joc i fantasia constant entre tots dos. El llibre  maneja en cada detall i descripció sexual, una potent eina: l’expectació, és a dir, crear en l’altra persona expectativa. Per a aconseguir-ho, fa ús dels missatges d’email, de la incertesa, cada vegada que la protagonista ha d’enfrontar-se a aquest efecte sorpresa de: Què serà, aquesta vegada.

Joc, innovació, experimentació, diversió, sorpresa, són fonts inesgotables de plaer i satisfacció.

Ah, clar, clar! Això requereix esforç. Per descomptat! El que m’encaixa, en allò que repeteixo als meus pacients fins a la sacietat, el desig  cal alimentar-lo, el desig cal crear-lo, des del minut zero. Si no, correm l’habitual risc de, arribar a casa després d’un esgotador dia de treball, assumir sopars, banys de nens, lluites per a ficar-los al llit, i a les onze o més de la nit, haig de sentir desig! Complicat, molt complicat!

Senyors i senyores, preparem el terreny, des que ens aixequem aquest matí, i entre les presses et llanço una mirada i tu em llances una mirada, acordem-nos que avui dia, calen uns segons per a enviar-nos un missatge suggeridor, o fer-nos una trucada inquietant. Assumim el compromís de dedicar-nos cinc minuts per a pensar que avui et sorprendré, i estic disposat o disposada al fet que em sorprenguis. Robem temps al mateix temps que no tenim, per a gaudir d’un moment íntim.

En definitiva, aquest no és un llibre per a dones, aquest és un llibre perquè homes i dones juguem i fantasiem.

Carme Ramajo

Psicòloga i Sexòloga

i… Dona

Què hi ha de diferent respecte a la parella que vam ser mentre iniciavem la nostra relació, o bé, durant el temps que va durar el nostre festeig, i el que som avui?

És possible que molts creguem tenir la resposta immediatament, i diríem que una de les principals diferències entre la parella de nuvis i la que som avui dia són: “les responsabilitats”

Ara som responsables d’una hipoteca, de la lletra i les despeses del cotxe, dels nostres fills, de la seva educació i benestar, del treball, i així fins a un llarg, llarguííísim etcétera.

Però, llavors, en quin lloc d’aquestes responsabilitats queda la parella?, se’ns ha oblidat que vivim en parella?

Molts teòrics afirmen que la relació de parella passa per tres fases principalment:

La primera fase, seria l’anomenada Fase d’enamorament:

Durant aquest període de temps, impera el sentiment d’atracció feia l’altra persona, que ens porta a idealitzar-la, per a així justificar ell perquè no podem resistir-nos a aquesta atracció.

En aquesta fase som capaces d’utilitzar termes extrems com: “És el/la més maco/a del món”, “No puc resisitirme”, i ens lliurem al màxim sense contemplacions i sense albergar la més mínim dubte.

La segona fase, és la que podríem dir Fase de Festeig:

Comencem un contínu procés de trobades, destinats a compartir les més noves i gratificants de les activitats. Anem al cinema, a ballar, a passejar, fem l’amor sempre que ens ve de gust, i som capaços de negociar i pactar sense que això suposi cap conflicte. (Naturalment, parlem generalitzant).

De l’atracció passem al coneixement mútu, però dins d’un entorn positiu, que ens permet mantenir la nostra independència, ja que la majoria en aquesta etapa encara no compartim espai.

Les nostres trobades són eufòriques, nous, fantasiosos, la qual cosa ens porta a crear-nos unes expectatives sobre l’altre, que podríem dir disten molt d’estar basades en la realitat.

Aquesta és la fase en la qual hauríem d’esforçar-nos per conèixer-nos de debò, mostrar-nos tal com som, dir el que ens agrada o el que ens disgusta, la qual cosa estem disposats a donar i el que no. No obstant això, el nostre principal objectiu és “agradar”, resultar atractiu per a l’altre, causar una bona impressió, fins i tot som capaces de fer o deixar de fer, dir o deixar de dir, en definitiva consentir coses que en altres situacions segurament no consentiríem.

Tercera fase de Compromís:

I fins aquí arribem! Comença la convivència diària, la presa de decisions, les temudes responsabilitats i per descomptat, la rutina…

De sobte… descobrim a l’altre!  Cels!!  qui ets?

El ritme diari, el treball, els fills, ocupen tant però tant temps, que hem disminuït les activitats que compartíem com a parella, i comencem a sentir-nos molt llunyans…

Apareixen pensaments com: “Ja no em vol”, “No li importen res les meves coses”, “No el preocupem res ni els nens ni jo”, “Això ja no té solució”.

Aquests pensaments, i molts altres impossibles de recollir aquí, provoquen sentiments i emocions negatives, ira, desolació, angoixa, rabía, tristesa, que al seu torn ens condueixen a un malestar i tensió en la relació, contribuint a més, al fet que ens fem una imatge de l’uns altres totalment negativa i contraria a la persona que ens va atreure en el seu moment.

Arribat a aquest punt està la nostra parella sentenciada?, què podem fer?

Són moltes les parelles que acudeixen a l’especialista, sol·licitant Teràpia de Parella. La Teràpia de Parella, pot ajudar a concretar quines són les principals àrees de conflicte d’una parella. Quins pensaments i que creences estan distorsionant la nostra forma de veure i sentir la relació.

Mitjançant certes tècniques i tasques, la parella intentarà incrementar els aspectes positius de la seva relació, que semblen tan llunyans, i intentaran també fer fallida la imatge negativa que han anat construint un de l’altre en els últims temps.

Es tracta llavors de tornar a idealitzar?

No, del que es tracta és que la parella adquireixi estratègies que li permetin resoldre els seus conflictes, que puguin practicar altres formes de comunicació, que puguin tornar a negociar i pactar tal com eren capaces de fer-los a l’inici de la seva relació, i sobretot, i sobre totes les coses, que assignin un petit moment al dia, tan sols uns minuts a recordar que viuen en parella.